Sant Joan

Juny arriba amb llum de batalla guanyada,
amb el sol estirat damunt de la pell del poble;
i el dia s’allarga com una promesa cansada
que encara s’aguanta, noble.

Ja se senten les veus abans que caigui la tarda,
les cadires a la plaça buscant ombra i veritat;
i a la Plaça de l’Amistat la vida s’encara
amb olor de coca dolça i de veïnat.

Sant Joan va arribant, sense demanar permís,
com arriben les coses que no es poden aturar;
amb el foc que no només crema el que hem patit,
sinó el que ens va costar aixecar.

Hi ha fusta que guarda silencis d’anys pesats,
noms que s’han quedat clavats a la memòria;
i avui, davant del foc, tot queda despullat
com si el poble escrigués una altra història.

Torrefarrera mira les flames amb respecte,
com qui sap que el passat també pesa a les mans;
i deixa que el foc faci el que sap perfecte:
cremar derrotes velles per obrir nous camps.

La nit es torna gran, gairebé desbordada,
i el solstici sembla un crit dins la foscor;
però aquí la foscor mai queda abandonada,
perquè sempre algú li posa cor.

Coca dolça que es trenca com el riure a la plaça,
cava fred que desperta les ganes de parlar;
i una cançó de poble que, sense dir res, abraça
els que han tornat i els que mai van marxar.

I quan el foc s’esgota i el silenci s’asseu,
queda l’olor de cendra barrejada amb esperança;
com si el poble digués, sense alçar gaire la veu:
“el que crema avui… demà ja no ens pesa a la panxa.”

I així comença l’estiu, sense fer cap discurs,
amb la nit que s’allarga dins la memòria viva;
Torrefarrera encén el seu propi futur
mentre el foc, lentament, s’extingeix a la plaça.