Maig encén Torrefarrera

Maig arriba sense pressa,
amb olor de terra humida
i aquell cel clar de ponent
que sembla rentat de vida.

Els camps es vesteixen d’herba,
les tardes s’allarguen lentes,
i a les places del poble
tornen converses obertes.

Torrefarrera respira
amb una calma valenta;
no necessita soroll
per demostrar que desperta.

Una finestra s’obre,
un avi rega en silenci,
i un nen corre darrere
d’una pilota i del temps mateix.

Maig té coses senzilles
que aquí es fan imprescindibles:
el pa damunt de la taula,
les cadires a la fresca,
la llum daurada caient
sobre les façanes velles.

I és que el poble sap viure
sense disfressar la vida;
amb les mans plenes de feina
i l’ànima compartida.

Les nits encara són tendres,
el vent baixa més tranquil,
i hi ha una mena d’esperança
penjada a cada jardí.

Torrefarrera camina
sense voler semblar altra;
amb la dignitat humil
de qui estima casa seva.

I maig, mentre passa lent,
deixa una veritat escrita:
que hi ha pobles que no criden…
perquè ja tenen veu pròpia.