Juliol a Torrefarrera

Juliol no entra… s’asseu a la plaça,
com aquell vell amic que mai no ha marxat.
No demana permís, perquè coneix cada casa,
cada porta oberta, cada nom pronunciat.

El sol escriu poc a poc
damunt les parets blanques del poble;
i les hores, que durant l’any sempre corren,
ara semblen voler-nos escoltar.

Torrefarrera no necessita pressa.
Mai n’ha necessitat.
Sap que les coses importants
creixen al ritme dels sembrats.

Aquí un bon dia
pot començar amb l’olor del pa,
amb una persiana que s’aixeca,
amb un «bon dia» dit de veritat.

Els nens fan del carrer un món sencer,
sense pantalles que els expliquin la vida;
la pilota encara sap el nom de cada plaça
i el vespre arriba amb gust de conversa compartida.

Hi ha qui diu
que tots els pobles són iguals.
I no.

Perquè cada poble guarda una manera diferent
d’estimar els silencis.

Aquí els estius no s’expliquen pels graus,
sinó pels retrobaments;
per la cadira treta al carrer,
per les rialles que travessen finestres obertes,
per aquell veí que pregunta com estàs…
i espera la resposta.

Juliol ens recorda
que la riquesa mai no va ser tenir més.

Era això.

Conèixer el nom de qui et saluda.
Compartir una síndria al capvespre.
Veure com el cel es torna taronja
sense necessitat de fotografiar-lo.

I quan la nit baixa suaument
damunt dels camps adormits,
Torrefarrera continua respirant
com ho fan els pobles que tenen ànima:
sense fer soroll…
però deixant empremta.