Libro recomendado «LA PREGÀRIA DE LES ETIMOLOGIES» de Joan Bauzà
Podrá leer el libro entero a través de este enlace «LA PREGÀRIA DE LES ETIMOLOGIES»
INTRODUCCIÓ
Primer vaig aprendre la lliçó i només molt després vaig assabentar-me del nom que aquesta lliçó tenia. Quan encara el meu diccionari no havia registrat el terme “etimologia”, el meu pare, que era ferrer de ferradura, arades, claus i cercapous i que tampoc sabia, n’estic segur, el que era una etimologia, m’ensenyà la primera etimologia de la vida. Anava a escola i em demanaren la lliçó que havia de dir jo de memòria, en aquell temps es deia “de cor”. Quan vaig arribar a casa, i sospitant el que m’esperava, vaig dir al meu pare: “Estic preocupat per l’examen”. Ell em digué: “Joanet, els bons estudiants no es preocupen després de l’examen, sinó abans de l’examen”, i afegí: “Preocupació és el que es fa abans de l’examen, que és estudiar, i tu, el dia abans, t’ocupares a jugar, no a estudiar”. Va ser la primera vegada en la meva vida que vaig aprendre que una preocupació no era altra cosa que una pre-ocupació, una ocupació prèvia.
Varen passar anys abans de saber que “etimologia” era precisament això, el gust o interès per descobrir les arrels de les paraules. Malgrat Ciceró, el gran orador de Roma, feu esforços per introduir el terme “veriloquium” (de verus loquor, dir ver) amb voluntat de substituir l’antic terme grec per aquest terme llatí, el terme guanyador fou, i encara es, “etimologia”.
Encara que aquesta ciència que per a mi no ha estat matèria d’estudi aprofundit, les paraules sempre han estat matèria de gust, d’un coneixement que sempre s’ha situat més prop de l’experiència “sabor” que de l’activitat “saber”, val a dir que aquest escrit que avui present és fruit més de l’audàcia d’un enamorat del vocabulari que d’un expert del diccionari i la gramàtica.
Si el meu pare em donà la primera empenta quan era nin, l’escriptor Juan Ramón Jiménez em donà una altra i important empenta quan, de jovenet, estudiava l’assignatura que tenia per nom “Literatura”. Em va fascinar un vers del poema que ell titulà “Intelijencia”. Deia el vers: “Dame el nombre esacto de las cosas”. No només provocà en mi la curiositat del perquè, al títol, substituïa la “g” per la “j”, i en el vers substituïa la “x” per la “s”, llibertats tan pròpies d’aquest autor, sinó que em provocà quelcom més substantiu i perdurable; també jo vaig substituir alguna cosa, vaig substituir el destinatari de la súplica, i en lloc de suplicar a la intel·ligència el do de l’ exactitud vaig suplicar Déu la concessió de la gràcia. Quantes de vegades, aquest vers preciós de Juan Ramón Jiménez, s’ha fet oració als meus llavis! D’aquí em deu venir, i no d’altra font, la idea del títol d’aquest escrit “La pregària de les etimologies”.
L’etimologia no té l’exclusiva de l’estudi del termes que conté l’idioma. Hi ha vocables suficientment bells i suficientment encertats que no res tenen a veure amb les seves arrels, però els vocables que posseeixen etimologia han gaudit, en mi, de gran estima i fins i tot d’una espècie de veneració.
Els termes que incorpor en aquest text són òbviament els elegits. Dubt ara que algun hagués pogut ser evitat, sense més. Però no dubt que altres, que no han estat incorporats, mereixen la seva presència. Record el dia llunyà que vaig reparar com n’eren d’encertats els noms en la trajectòria que fa el sol des que surt a llevant fins que desapareix a ponent, i és que la cosa és així d’òbvia, surt a “oriens” que significa néixer o sorgir, i s’esvaeix a “occidens” que significa matar; cada dia el sol s’engendra i viu radiant i cada dia el sol es mata i la nit canta el seu dol.
No volia que sortís un text excessivament llarg, i per tant hi ha sols els termes que hi ha. Però, per exemple, hagués estat una delícia incorporar el terme “reconciliació” provinent dels substantiu “concilium” i el prefix “re”, i que pot significar tornar a re-pastar una amistat o un col·lectiu, fruit d’un encontre cordial post-conflictual; de fet la rel “cieo” té el significat de posar en moviment, reiniciar el seguiment. Em fa goig constatar que entre nosaltres, els cristians, des de fa alguns anys, el terme s’ha constituït en una de les denominacions més usuals del sagrament de la penitència.
L’atractiu que ha exercit el bon mot en la vida meva m’ha conduit a situacions com excessives i tot, i absolutament alienes a la meva competència. No només he somrigut en front d’un vocable que m’encisava, també he plorat en front d’un vocable que jo creia que devia existir i no existia i, molest, em demanava perquè si es trobava tan còmodament dins la meva ment, no es trobava legítimament en els diccionaris de la meva llengua. A què ve, m’interrogava a mi mateix, que s’hagi aprovat l’ús del verb “estranyar” i no l’ús del verb “entranyar”, que és més bell i, ni cal dir-ho, més entranyable; perquè, en la nostra llengua, l’operació que persegueix l’allunyament ha merescut, en aquest cas, més atenció verbal que l’operació que aconsegueix l’apropament. Es nota que el vocabulari no és una ciència exacta, caldria aportar aquí el cas contrari, el vocable intimitat és acceptat i, en canvi, no ho és el vocable extimitat.
He sofert igualment el cas de no poder explicar en la meva llengua nadiua una etimologia que em semblava conceptualment molt valuosa, i vaig explicar, en llengua castellana, els anys que vaig viure al Perú. En castellà és molt habitual, a l’hora de parlar sobre l’estimar, emprar “amar” i “querer”, i jo m’inclinava més per “querer” en raó de la seva bella etimologia. “Querer” prové del llatí “quaerere” que significa cercar, requerir, inquirir; sempre és una operació de recerca. Nuvis i casat agraïen molt aquest consideració: estimar està més prop de cercar permanentment l’estimat que no de posseir-lo d’una vegada per a sempre.
Confés que jugar el joc de les etimologies et proporciona moltes alegries, però més de dues vegades m’ha proporcionat veritables fracassos. Una vegada vaig admetre que “arquitecto” procedia de “arco” i de “techo”, com una altra vegada quasi vaig donar per vàlid el que era no era més que un disbarat, que “paciència” provenia de “paz” i de “ciencia”. Així és que aprofit ara per demanar excuses, si en algun terme no he estat just.
El joc de les etimologies no només m’ha proporcionat fracassos prou eloqüents, també m’ha empès a esforços que contenien més pretensió teològica que exactitud lingüística, com per exemple quan, escrivint sobre la pregària del Parenostre, vaig redactar aquest paràgraf: “Pare inclou pa. El pa de pare no és tan sols una síl·laba del vocable. El fonema “pa” que inclou el vocable pare, inclou així mateix el projecte de Déu sobre els homes. Si dient “ Pare nostre”, expressam que ens sentim fills de Déu, dient “el nostre pa” expressam que tots ens sentim germans dels homes”.
La Bíblia constitueix un pou sense fons per a les etimologies. Molts noms de llocs i de persones tenen una importància enorme a l’hora d’interpretar l’escena i l’escenari en els que surten. Recordem, a tall d’exemples, els noms personals d’Abraham, pare de multituds; d’Isaac, aquell amb qui Déu riurà; de Raquel, ovella de Déu; de Salomó, de la rel shalom, pacífic. O els noms geogràfics de Beerxeba, pou del jurament, i el de Betlem, casa del pa. En el text que tens a les mans, es troben les etimologies de Josep, Noemí, i el de Betània.
El 1903 el gran Joan Maragall prengué possessió de la presidència de l’Ateneu barceloní fent un discurs amb el títol “Elogi de la paraula”. El filòsof alemany Heidegger escriví “La paraula és la casa de l’home”. Cada paraula és un món i una història: les paraules neixen, s’encadenen unes a les altres, es cansen, defalleixen i moren. I és que les paraules, com els homes, tenen curriculum i vida i mort pròpies.
Però si les paraules són alguna cosa meravellosa, les paraules són veu, són originalment veu. La tradició oral és anterior, i més potent, que la tradició escrita. En el principi no fou el llibre, fou la Veu, a tots els grans inicis hi ha una veu: Al principi… Déu digué (Gn 1,1.3), així s’inicia la creació. I així Sant Joan inicia el seu evangeli: “Al principi existia la paraula” (Jn 1,1), i és clar que en aquest principi no hi tenia lloc encara l’escriptura. Així Sant Marc anuncia l’inici de l’evangelització: “Anau i anunciau” (Mc 16,15). Tota paraula, molt abans d’entrar al Diccionari, sortí de la gargamella de l’home. És per això que la paraula és primordialment veu, veu per a la oïda, so per ser escoltat: “Escolta, Israel” (Dt 6,4), fou promulgat abans de la promulgació del llistat dels Deu Manaments. “Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escoltau-lo” (Mc 9,7) se sentí, des del cel, al cim d’una muntanya alta. La paraula primordial és so abans que escriptura, i és per això que es audició abans que llibre, i és per això que, més que lectors, exigeix oients.
Les paraules escrites poden ser les mateixes, però, segons la veu del que les pronuncia, seran paraules agradables, nervioses, agressives, tranquil·les, monòtones, entranyables, segures, suggestives, sarcàstiques, persuasives. La veu disposa, per això, de sis grans mecanismes: el to, el volum, l’expressivitat, l’accent, el ritme i la pausa. Deu ser per aquesta raó que la litúrgia ha apostat no per repartir a cada un dels participants fulls impresos perquè els llegeixin, ha apostat per conferir a un el ministeri de la proclamació de la paraula perquè tots la puguem escoltar plegats.
Jo confés que en el transcurs de la meva vida he realitzat algunes peregrinacions, totes elles m’han omplert el cor de goig. Les primeres que vull esmentar són les religioses i, més en concret, les realitzades als tres punts més emblemàtics de la cristiandat: al sepulcre buit de Jerusalem, als sepulcres de Sant Pere i de Sant Pau a Roma, al sepulcre de Sant Jaume a Compostel·la. Però també he tingut interès en algunes peregrinacions, diguem-ne laiques; citaré les dues que tenien la pretensió d’aproximar-me a dues veus, sabia que l’objectiu era físicament impossible, sabia que sol era una ficció del cor.
La primera peregrinació laica fou al pou del claustre del convent dominicà de Sant Esteve de Salamanca: quina emoció posar l’esguard al fons del pou, però sobre tot posar-hi l’oïda amb la il·lusió de sentir com don Miguel de Unamuno, rector de la Universitat de la ciutat, inclinà també els llavis que pronunciaven fort “Yo, yo, yo”, a la recerca anguniosa de sentir a continuació l’eco que li retornava l’afirmació de la seva entitat de persona individual. Una altra peregrinació fou al cementeri de la ciutat de Soria per visitar la tomba de Leonor, l’estimada difunta de Antonio Machado, però sobre tot, per escoltar l’eco de la veu de l’autor del poema “A un olmo seco”, escrit poc abans de la defunció d’Elionor, om que queda molt prop de la paret del cementeri. De Machado i de Unamuno no m’eren suficients narracions i versificacions, pretenia la veu; sabia i sé que hi ha fets impossibles, però creia i encara crec que totes les il·lusions són possibles. Un dia em demanaren: Hi ha alguna cosa millor que la paraula humana? Vaig respondre: Sí, la veu humana.
Com m’haguera agradat sentir paraules sortides de la boca de Jesús! Tres paraules, en especial, ben concretes elles, les tres. Una, la primera, la pronunciada a la matinada del dia de Pasqua, un nom de persona, en aquest cas paradigmàtic, un nom de dona, “Maria!” (Jn 20,16). La segona paraula és en plural, per les vegades que la repetí i per a multitud de persones a les que anaven dirigides: “Feliços!” (Mt 5,3-12), sortosos, benaurats. I la tercera, és la primera del Parenostre, la referida al seu pare del cel, dita en llengua materna, en arameu, “Abbà” (Lc 11,2). En cada un dels tres casos, es tracte d’un sol mot No digué més que un nom, un vocable sol, però amb quina tonalitat, quina intensitat, quina reverberació imaginable!
Per això, faig una recomanació sincera a tots els que donaran lectura al text imprès: en comptes de llegir la paraula que encapçala cada apartat, la pronuncieu, la digueu fort, i descobrireu que cada vocable no sol vehicula coneixement, sinó també música. Cada etimologia porta la fragància sonora de les arrels.
I una segona recomanació per quan arribeu a les darreres paraules de cada apartat, les de les Cites bíbliques, i que és la continguda al llibre del profeta Ezequiel: “Fill d’home, escolta amb atenció totes les paraules que et diré i acull-les en el teu cor” (Ez 3,10), és a dir, la recomanació de convertir el que els ulls llegeixin en pregària personal. Tal volta seria una idea a posar en pràctica, la d’escollir una etimologia concreta i convertir-la en tema de pregària del dia.
Que Déu mos do la maina!