CEUTA, CIUTAT PRESONERA
En «Ceuta, ciutat presonera», Maria Vives expresa en versos el dolor de una ciudad que siente alterada su convivencia, su seguridad y su libertad, y apela a la fortaleza interior, la identidad y la esperanza frente a las barreras externas.
Era una ciutat clara i lluminosa
De gent alegre i mirada tranquil.la.
El mar, el seu nord, tot ho acollia.
Un dia, aquest mar va envahir-la:
homes i dones s’hi volien quedar.
Van perdre el nord, no tenien barreres.
No sabien mirar ni acollir com abans.
Se sentiren traïts, maltractats i perdurs
Traïts i abandonats pel seu pròpi país.
Tancats, abatuts i adolorits.
Pensaren en Job i en el seu patiment,
en el seu crit constant de reclam:
Per què nosaltres, Senyor, per què nosaltres?
Què haviem fet per ser arrossegats com palla pel vent?
Volien tornar a ser el que eren abans
Sentir-se vius i ser per els seus un mirall.
Saber mantenir la llibertat interior.
Ignorar les barreres externes i que la sorra surti volant.
