Octubre, el que roman

Octubre arriba sense fer neguit,

la llum es gasta més d’hora cada dia,

i el camp, llaurat, respira i es refia

de tot allò que dorm sota el seu llit.

Les persianes cauen més aviat,

algú rega un gerani cansat,

dos veïns, a la porta, van comptant

els noms que ja no hi són al seu costat.

Ningú no diu «com passa». Diuen: «Entra,

que ja refresca», i el temps es queda fora;

guanyem una hora al rellotge, i aquella hora

se la queda qui té la taula parada.

Ha canviat el color de les façanes,

ha canviat qui et saluda al matí,

el nen que corre sense mirar enrere

i l’avi, que s’estalvia algun camí.

Però hi ha coses que no es mouen del lloc:

el bon dia que s’hereta com un cognom,

la mà que espera qui puja més a poc

i la porta entreoberta per si algú recorda el seu nom.

Canvien els camps, els anys, les maneres,

però queda un fil que ningú no veu ni pesa,

un «ja ens veurem» dit al fons del carrer

i una cuina encesa on algú ens espera.

Hi ha qui arriba amb una maleta nova

i aprèn de pressa a dir-nos pel nom;

hi ha qui se’n va i, allà on es troba,

es du el poble a dins com una cançó.

Que vingui el fred, que ens trobarà a casa,

aquí hi ha gent que sap guardar la brasa,

i qui se’n vagi no recordarà el paisatge:

recordarà que algú l’esperava.